Adeu, experts. Hola, responsables

Durant segles el coneixement ha estat escàs, i aquesta simple idea explica bona part de com hem organitzat la nostra societat. Els metges sabien coses que els pacients ignoraven, els advocats entenien unes lleis amb matisos indesxifrables per a la majoria, i els professors eren els guardians del saber. L’autoritat dels experts no provenia només del seu talent, sinó del fet que l’accés al coneixement era limitat. Qui sabia alguna cosa que els altres no sabien adquiria una posició privilegiada.

Però ara aquesta premissa està deixant de ser certa. Qualsevol persona pot preguntar a una intel·ligència artificial quina és la diferència entre una pneumònia vírica i una de bacteriana, demanar-li que expliqui una sentència judicial, que revisi un contracte o que interpreti una analítica clínica. En pocs segons obté una resposta sorprenentment bona. No perfecta. Però prou bona perquè milions de persones ja no esperin arribar davant d’un professional per començar a entendre què els està passant.

Però això no vol dir que els experts tinguin els dies comptats. El que s’acaba és el monopoli del coneixement, però continuarem volent experts. Quan un pacient entra avui a la consulta, sovint ja porta una hipòtesi sobre què li passa. Quan una empresa contracta un advocat, probablement ja ha consultat abans una IA. Quan una família visita un arquitecte, ja ha explorat desenes de propostes. El coneixement ha deixat de ser un bé escàs. S’ha democratitzat. I, precisament per això, canvia el motiu pel qual confiem en els professionals. No els necessitem perquè memoritzin més dades que nosaltres, els necessitem perquè assumeixin la responsabilitat de decidir.

La intel·ligència artificial pot suggerir un diagnòstic, però no és ella qui mira un pacient als ulls i li comunica una mala notícia. Pot redactar un contracte impecable, però no compareix davant d’un jutge. Pot calcular l’estructura d’un edifici, però no signa el projecte ni respon si un dia aquell edifici s’ensorra. La responsabilitat continua sent profundament humana.

Potser aquest serà el gran canvi dels pròxims anys. Durant dos-cents anys hem seleccionat els millors professionals pel que sabien. Durant els pròxims vint els seleccionarem, sobretot, pel criteri amb què decideixen i la responsabilitat que assumeixen. La diferència sembla subtil, però és enorme. Saber moltes coses continuarà sent útil, però serà molt més valuós saber quines preguntes cal fer, què cal ignorar, quan cal dubtar i de quines decisions cal respondre.

La intel·ligència artificial no està eliminant els experts. Està obligant-los a justificar d’una manera nova per què són experts. Potser descobrirem que la confiança mai no havia estat una conseqüència del coneixement. Només ho semblava. El que realment buscàvem era una altra cosa: algú disposat a assumir la responsabilitat quan arriba el moment en què ja no hi ha cap resposta evident. I aquesta responsabilitat, de moment, continua sense poder delegar-se a cap algoritme.

( article d’opinió publicat a La Vanguardia el 27 de juliol de 2026 )