Tot va molt de pressa, però no serà ràpid
La revolució industrial va ser un procés de transformació tecnològica, econòmica i cultural que va modificar l’estructura de la societat, passant d’una economia rural basada en l’agricultura i el comerç a una economia urbana basada en la industrialització i la mecanització. L’inici se situa el 1760 al voltant de la màquina de vapor i el sector tèxtil d’Anglaterra i Escòcia, però es va tardar més de mig segle a prendre consciència que es tractava d’un canvi estructural i no se’l va anomenar revolució industrial fins al 1820, a França. Canviar un model de societat és un procés que es desenvolupa durant dècades i difícilment les primeres generacions d’aquest canvi poden tenir plena consciència del que està passant ni anticipar-ne les conseqüències.
Avui, clarament, estem vivint una transició, un cop més, marcada per la tecnologia, i de la mateixa manera que en el seu moment vam electrificar les nostres ciutats, empreses i cases, ara les estem digitalitzant. Una altra vegada la humanitat viu un procés de transformació econòmica, cultural i tecnològica que donarà lloc a un nou model de societat. El fet digital transforma l’educació, el comerç, la mobilitat, l’oci, la política, l’economia, la cultura.
Tot està succeint a un ritme vertiginós, però el cert és que aquest procés va començar fa dècades i es continuarà desenvolupant durant dècades, perquè de manera inevitable canviar l’estructura d’una societat sempre és una tasca que afecta més d’una generació i, com sempre, se’ns fa difícil anticipar quin serà el model que en resultarà.
Més de dos-cents anys de paradigma industrial ens han acostumat a treballar amb mètodes i procediments orientats a l’eficiència i la qualitat. Hem anat consolidant processos i rutines, mètriques i indicadors, sistemes de control i avaluació. La industrialització és això, abraçar la mecanització i el procediment abandonant l’artesania i la improvisació. Hi ha un procediment per fer un tràmit administratiu, sigui quina sigui la finestreta que t’atengui. Tot el professorat de matemàtiques d’un mateix institut aplica el mateix temari. Tots els cotxes Seat es munten de la mateixa manera, sense importar que hi hagi canvis de torn i d’operaris.
El paradigma industrial s’estima l’ordre i l’estabilitat, i si algú vol introduir-hi canvis ha de garantir que el resultat serà sòlid i millor. Després de dècades amb aquesta lògica, avui tenim tants procediments que resulta molt difícil fer-hi canvis. Tant, que la gestió de la innovació és el gran tema a les escoles de negocis i la clau per a la competitivitat empresarial.
Però toca fer canvis. Som fills de la societat industrial i pares de la digital, i ens toca anar acompanyant el final d’una i la progressiva posada en marxa de l’altra. Vigilant el ritme, perquè la industrial ja no serveix per a tot, però la digital encara no serveix per a tot. Malgrat la vertiginosa velocitat del moment, aquest és un procés de canvi estructural que ens ocuparà dècades.
És a dir, tant se val quina sigui la nostra edat actual, podem afirmar que viurem tot el que ens quedi de vida professional en un context de canvi no només permanent sinó també estructural. Tant és si la nostra feina és de salut, docència, automoció, premsa, assegurances o una botiga de moda. Hi haurà canvis. En el paradigma digital no sabem com seran els bancs, les universitats, els partits polítics o els concerts de música, però saben que seran molt diferents. Qui tingui resistència al canvi patirà. I qui necessiti saber cap on anem abans de posar-se en marxa, no podrà arrencar.
La clau és entendre que tota la nostra vida professional consistirà a saber acompanyar els canvis, que seran el preàmbul d’altres canvis, perquè faran falta no una sinó diferents iteracions fins que els nous models per a una societat digital s’estabilitzin dins d’una certa maduresa.
La digitalització és un procés que va començar fa dècades, i al qual encara li falten dècades de desenvolupament. Va començar al segle XX i ja anem per la tercera dècada del segle XXI. No és quelcom que es pugui gestionar amb l’insuportable curtterminisme de polítics incapaços de mirar més enllà de quatre anys i gestors orientats al resultat del trimestre. El repte digital no és un esprint sinó una carrera de resistència, i necessitem recuperar perspectiva: tot va molt de pressa, però no serà ràpid.
( article d’opinió publicat a La Vanguardia el 15 de setembre de 2023 )
