Cremeu contenidors

Ahir dissabte vaig tenir l’honor de ser el padrí de la vint-i-vuitena promoció dels graus de Comunicació i Relacions Internacionals de Blanquerna - Universitat Ramon Llull, en un emotiu acte que va tenir lloc a L’Auditori de Barcelona.

Primer comparteixo les paraules que els vaig adreçar, i tot seguit un regal que em va fer un dels assistents.

Bon dia a totes i tots,

Avui celebrem la vint-i-vuitena promoció dels graus de Comunicació i Relacions Internacionals. Comunicació i Relacions internacionals! No puc imaginar dos temes més pertinents i rellevants en el moment actual. I quan dic moment actual no em refereixo només a l’any 2025 de Trump, Ucraïna, la intel·ligència artificial generativa i les fake news, sinó sobretot al final de la societat industrial i la construcció de la societat digital. El final de la societat dels meus pares i l’inici de la vostra. Us esteu graduant quan el model vell ja no funciona, i el nou encara no funciona. Passaran coses, han de passar coses. Per fi.

Vull aprofitar el regal que m’heu fet convidant-me a estar avui amb vosaltres, i ho faré compartint dues idees:

Primera idea:
Benvinguts a la revolució.

Tothom parla fa temps de “transformació digital” però tot sembla indicar que en veritat ens trobem al bell mig d’una revolució.

Mentre que la transformació és un canvi a partir del que hi havia abans, la revolució és un canvi contra el que hi havia abans. Les transformacions a vegades s’aconsegueixen amb pactes, mentre que les revolucions no són mai amables amb l’statu quo anterior. Gestionar un canvi mitjançant una revolució significa acceptar que l’enfrontament formarà part del procés. No tingueu cap dubte: formeu part d’un conflicte.

Està bé, perquè justament ser revolucionaris és quelcom que ens defineix com a humans. Tots els animals són capaços de canviar i adaptar-se, però nosaltres som l’únic animal capaç de ser revolucionari, capaç de provocar un canvi de so­ca-rel.

Ser revolucionari també significa ser optimista, perquè la paraula indica esperança. Perquè quan creiem que el canvi és cap a pitjor en lloc de revolució fem servir la paraula crisi. Diem revolució tecnològica perquè en el fons esperem un canvi amb resultats positius, i diem crisi climàtica perquè en el fons creiem que anirà a pitjor. Diríem revolució climàtica si fóssim optimistes, i crisi tecnològica si fóssim pessimistes, així que la paraula revolució conté un rerefons d’esperança.

Computació, xips, internet, algoritmes o intel·ligència artificial no formen part d’una transformació digital sinó d’una revolució digital. Farà falta enfrontar-se al model anterior, el nascut de la revolució industrial que ha ordenat el món els darrers tres-cents anys. Ho tornaré a dir: no tingueu cap dubte, formeu part d’un conflicte.

El model anterior s’ha carregat el planeta, us ha deixat sense accés a l’habitatge i amb llocs de treball precaris, si és que teniu feina. Doncs a cremar contenidors. I recordeu, és revolució perquè hi ha esperança, si no seria crisi.

Segona idea:
El futur no existeix.

Sou gent amb estudis. Ja sé que sabeu que el futur no està escrit, i que hi ha diferents escenaris i probabilitats. Però el cert és que hi ha moments de la història en què la majoria de la gent té més tendència a imaginar futurs distòpics, i altres moments en què tothom imagina més aviat futurs utòpics.

Tinc la teoria, mal argumentada i gens sòlida, que les societats felices tendeixen a imaginar futurs feliços, mentre que les societats que pateixen projecten futurs pessimistes. Ara tothom està parlant del futur amb escenaris terribles: les màquines ens faran perdre la feina, el planeta s’extingirà, la IA serà millor que cap de nosaltres... mentre que als feliços anys 20 triomfaven el cabaret i el xarleston i Jules Verne ens explicava que aniríem de la Terra a la Lluna, viatjaríem amb el Nautilus i faríem la volta al món en 80 dies.

Per entendre una societat sempre em miro quins futurs projecta. I ara estic envoltat de futurs pessimistes, per tant, el present està molt fotut.

Però resulta que a mi em van bé les coses. Estic feliç. Soc un afortunat. Vosaltres m’heu convidat a ser el vostre padrí. A casa ens estimem. Tinc sostre. Tot em va bé. Per tant, crec que no tinc dret a ser pessimista i, per contra, tinc l’obligació d’imaginar futurs optimistes. I crec que vosaltres, per molt que potser teniu algun problema, en general, esteu al costat bo de la vida. Viviu a Europa, estudieu a la Universitat, feu festes de graduació... vosaltres tampoc teniu massa dret a explicar futurs distòpics.

De fet, si us ho mireu bé, parlar del futur és cosa de rics. La resta estan molt ocupats en el dia a dia. Partido a partido que diria aquell.

És a dir, dues idees: viviu en una revolució, i això suposa acceptar el conflicte. I crec que ens toca reivindicar l’optimisme, perquè el futur no està escrit i hi ha moltes opcions que milloren el present.

Ara tothom parla d’intel·ligència artificial i que el software ha entrat en una nova dimensió. Fantàstic. Feu-la servir com jo faig servir les meves ulleres, que també són tecnologia. Recolzeu-vos-hi per fer coses. Aprofitem totes les eines al nostre abast i assumim la nostra feina: estem construint la societat digital, que encara no sabem com serà.

No us deixeu entabanar pels tecnòlegs, sempre han tingut el biaix de donar molt protagonisme a les eines. Vosaltres teniu una formació més humanista i sabeu que és més important mirar cap a la mà que empunya l’eina. Darrere cada màquina sempre hi ha algú que ha pres una decisió. Els responsables sempre són persones. Que notin que estem en una revolució, actius i disposats a discutir com fan les coses.

Avui completeu un procés i us toca atacar nous reptes. N’hi ha que buscareu feina i n’hi ha que ja esteu treballant, altres continuareu estudiant, també n’hi ha que tornareu als vostres països o marxareu de casa per anar qui sap on. Però feu el que feu, aneu on aneu, us demano que sigueu optimistes i participeu de la revolució. Trenqueu coses. Molesteu. Incompliu alguna norma. Salteu-vos algun marge.

Escolteu, llegiu, dubteu i sobretot, ajudeu als que fan l’esforç d’intentar canviar alguna cosa, per petita que sigui.

Gràcies per deixar-me compartir aquest moment amb vosaltres.
De tot cor: felicitats.

Un dels assistents a l’acte ha estat l’estimat Miquel Àngel Prats, com a orgullós pare d’un dels graduats. En Miquel Àngel estava en un dels pisos superiors, perquè la part central del pati de butaques estava reservada als protagonistes, i des d’aquell lloc ha escoltat les meves paraules. Però portava al damunt un petit dispositiu que es diu Plaud, que ha escoltat el meu discurs i en acabar, n’ha fet aquest resum:

M’ha impressionat. Una eina que permet extreure les principals idees tractades en una reunió o en una conferència, també en català, i que analitza el contingut i fins i tot et pot fer consideracions sobre el que s’ha tractat i suggerir temes que s’han obviat.

Si preferiu veure-ho o escoltar-ho, aquí teniu l’accés al vídeo just on comença la intervenció. Són només 8 minuts, tal com varen demanar :)